Ve una onada i se’m vol emportar.
Marees que fan que m’enfonsi.
M’empasso sorra i no em deixa parlar.
Els trons fan que no se m’escolti.
No ploraré.
Jo no m’enfonsaré
quan vulguin cridar, i així fer-me a mi callar.
Vols silenciar-me.
No podràs callar-me!
Tan és què puguis dir-me,
sé que mai no podràs emmudir-me.
Respiro, quan volen ofegar-me!
Deixa de subestimar-me.
Sé que mai no podran emmudir-me!
Escrites en pedra les regles de tot.
Tan inflexibles com velles.
“No diguis res. Queda’t sempre al lloc”
Això s’acaba per sempre!
Perquè jo mai m’enfonsaré!
Que intentin cridar! Sé que mai em faran callar!!
Vols silenciar-me?
Doncs no podràs callar-me!
Tan és què puguis dir-me,
sé que mai no podràs emmudir-me.
Emmudir-me!
La tempesta no em farà trencar-me.
Jo no viuré callada!
Sé que mai no podran emmudir-me!
A la gàbia em pots tancar
però jo no em penso morir allà!
Jo prendré les meves ales
i pel cel em veuràs cremar!
Escolta l’eco que diu:
Vols silenciar-me.
Jo sé que tu vols callar-me i fer-me rendir-me!
Però sé que mai podràs emmudir-me!
Emmudir-me!
Respiro, quan ells proven d’ofegar-me!
Deixa de subestimar-me!
Sé que mai no podran emmudir-me!
Sé que mai no podran emmudir-me!
Emmudir-me!