Dos o tres segons de tendresa

Tinc la moral per terra

des de fa un parell de mesos.

No sé què cony em passa,

no ho entenc, no m'aclareixo.

M'ho prenc tot amb desgana...

Solament vull endinsar-me,

no pas dins del teu ventre

sinó dins de la teva ànima.

Voldria que ho sabessis:

no desitjo una altra cosa

que estar-me entre els teus braços

com un nen quan l'aconsolen,

sentir-te tota meva

sense intrigues, sense sexe,

tal com sento la sang, que

em circula per les venes.

No necessito la lluna,

l'escuma o la flama encesa.

Només em calen dos segons

-o tres, o quatre- de tendresa.

A voltes em pregunto

si no m'han de fer respecte

els anys que tant desgasten

els petons i les promeses,

així com la sagnia

de tant temps sense saber-nos,

tant de temps sense veure'ns

enllà dels nostres reflexos.

Per això ara necessito,

tot i que és demanar massa,

sentir que em dius "d'acord"

amb una simple mirada.

Seré a la teva vora

per si haguessis d'espantar-te

si sents la por d´estar

sols enmig de les galàxies.

No necessito la lluna,

l'escuma o la flama encesa.

Només em calen dos segons

-o tres, o quatre- de tendresa.