La mare diu que cada tres segons,
després de la sirena, allà a fora juguen a un joc.
Fan esclatar mil bosses de paper,
però que no hi puc anar, que encara fa massa fred.
Passem l’estona dins l’habitació
amb un fil de bombeta que no fa gaire de sol
i amb un senyor a qui parlen però no hi és.
El meu cavall de llauna crec que ja s’avorreix.
Miro el paper de la paret,
que té un dibuix que no em fa el pes.
La mare diu que escuri el plat,
que a la cullera hi ha un forat.
I que demà, potser demà,
al miler de coses que em passen pel cap
trobaré una estrella
amagada entre milions d’hiverns.
Que podré triar, potser demà
del miler de vides que deu tindre un gat.
Comptarem enrere fins a la primera.
La mare diu que el temps és un tresor,
que és invisible als ulls i porta el ritme que ens fa el cor,
que dona voltes per dissimular
i en un rellotge espera a que sigui ja demà.
Encara sento bosses de paper
darrere el pes del sostre que aquests dies fa de cel.
I penso les paraules que hi ha al món
fins que algun somni pesi, fins que m’arribi la son.
Sona un violí encartonat
des de la ràdio del costat.
La mare diu que estic de sort
que no existeix ni el drac, ni el llop.
I que demà, potser demà,
al miler de coses que em passen pel cap
trobaré una estrella
amagada entre milions d’hiverns.
Que podré triar, potser demà,
del miler de vides que deu tindre un gat.
Comptarem enrere fins a la primera.
Que podré triar, potser demà,
del miler de vides que deu tindre un gat.
Comptarem enrere fins a la primera.