De Santanyí vaig partir
Amb una fosca resolta
I, pel camí, em varen dir:
«Andreu, na Roseta és morta!»
Pas sé si ho feien aposta
O per dàrem més tristor...
Uns em deien que era morta
I d'altres que estava millor.
Jo al mercat em trobava
Quan tal nova em varen dar:
Que çò que més estimava
Estava per expirar!
Amb la guitarra hi aní.
Pensant la divertiria...
«Roseta, da'm alegria!»
«Tu ja no fas cas de mi»
El més petit que hi havia
No es podia consolar:
Se'n va anar a la sepultura
I començà a sospirar!
«Deixondau's, ànima mia!
Així Déu te do repòs...
Jo ara me n'entraria
A la sepultura amb vós!»