Visc en una cantonada del vell Monmatre,
el meu pare torna begut totes les tardes,
i per alimentar-nos als quatre
la meva pobra mare treballa netejant.
Jo estic malalta, somio a la finestra
mirant passat gent d'arreu,
quan el dia va desapareixent
hi ha coses que em fan una mica de por.
Al meu carrer hi ha gents que passegen,
els escolto xiuxiuejar a la nit.
Quan m'adormo bressolada per una cantarella
em desperto de sobte pels crits,
els tocs de xiulet, passes que s'arrosseguen, que van i venen,
després és el silenci qui em glaça el cor.
Al meu carrer hi ha ombres que passegen,
i tremolo i tinc fred i tinc por.
el meu pare em va dir una dia: "filla,
no restaràs aquí per sempre,
no ets bona per a res, això és de família,
caldrà que et guanyis el pa.
Els homes et troben ben bonica,
només hauràs de sortir a les nits,
n'és ple de dones que es guanyen la vida
ballant a les voreres"
Al meu carrer hi ha dones que passegen,
les escolto taral·lejar a les nits,
Quan m'adormo bressolada per una cantarella
em desperto de sobte pels crits,
els cops, les passes que s'arrosseguen, que van i venen,
després és el silenci qui em glaça el cor.
Al meu carrer hi ha dones que passegen,
i tremolo i tinc fred i tinc por.
I després de setmanes i setmanes,
no tinc casa, ni tinc diners,
no sé pas com s'ho fan les altres,
però jo no he aconseguit trobar cap client.
Demano almoina a la gent que passa,
un tall de pa, una mica d'escalfor.
No tinc, per tant, gaire audàcia,
ara sóc jo qui els fa por.
Al meu carrer hi passejo totes les tardes,
se m'escolta sanglotar en la foscor.
Quan el vent llança al cel la seva cantarella,
tot el cos se'm glaça per la pluja.
Però ja no puc més, espero sense parar que el bon Déu vingui,
i em convidi a escalfar-me prop seu.
Al meu carrer hi ha àngels que se m'emporten,
s'ha acabat el meu malson per sempre.