Confesso que em vaig despertar veient tot indiferent,
la veritat, vaig acabar sentint que cada dia era igual.
Potser això passa essent tant inconstant,
Potser l'amor ha arribat al final.
No diré que tot sigui banal,
encara hi ha sorpreses, però sempre en vull més,
és realment exageració o vanitat
no et dono assossec, no em deixo en pau.
No demanaré la porta oberta, és com mirar enrere.
No mentiré ni de tot el que vaig dir en sóc capaç,
No et robaré el teu temps, ja te'n vaig robar de més.
Tantes coses he anat acumulant a les nostres vides,
he trobat a faltar un forat on amagar-me.
Poc a poc em vaig quedar sense sortida,
perdre el forat és empobrir-se.
No voldré ser l'amo de la veritat,
també tinc nostàlgia, però son gairebé les quatre.
Potser passi un temps lluny de la ciutat,
qui sap si tornaré aviat o no tornaré més.
No demanaré la porta oberta, és com mirar enrere.
No mentiré ni de tot el que vaig dir en sóc capaç,
No et robaré el teu temps, ja te'n vaig robar de més.
No voldré ser l'amo de la veritat,
també tinc nostàlgia però son son gairebé les quatre.
Potser passi un temps lluny de la ciutat,
qui sap si tornaré aviat o no tornaré més.