Deixa d'amagar-te,
que el somriure parli més que tu.
No som eterns, som alguna mena d'ironia
al temps d'un passat que escriu aquest present.
Superar paraules mentre que aquesta pluja
ens omple els gots, tu beus del meu.
Ara som el rastre d'un cometa breu,
d'un camí de Terra fet etern.
Mai no deixarem de perdre el cap
per la vida que ens espera,
per les nits de nit serena,
perquè avui se'ns faci tard.
Sempre buscarem el lloc més alt
per mirar ben lluny de Terra,
per penjar-nos d’una estrella,
i que ens trobem com a casa.
Deixa'm explicar-te
que amb prou feina l'aire ens omple el nas,
i qui sap on seurem a les branques per morir de son
per entendre quan junts neix el món.
I rebem interferències
d'un inhòspit cel rogent,
des de terra, mar i aire
les imatges que ens captura la ment.
Mai no deixarem de perdre el cap
per la vida que ens espera,
per les nits de nit serena,
perquè avui se'ns faci tard.
Sempre buscarem el lloc més alt
per mirar ben lluny de Terra,
per penjar-nos d’una estrella,
i que ens trobem com a casa.