Amb el canvi de paradigma vaig haver-me d’excusar,
vaig sortir al carrer i vaig córrer cap a casa
per buidar tots els calaixos, regirar tots els papers,
fer-ne una muntanya i veure com cremaven.
Va ser eficaç, el foc,
tonificant,
va ser eficaç, el foc
de flames plenes
de les bestieses que tu i jo havíem arribat a dir,
de les bestieses que tu i jo havíem arribat...
A dir,
i es propagaven a l’horitzó,
a dir,
i educaven l’interlocutor,
a dir,
sempre més il·lustrats que els demés,
a dir,
i pagaven molt bé a final de mes.
Amb el canvi de paradigma preferia els segons plans,
ja no estava mai segur del que pensava.
M’agradava estar-me al pati amb la ràdio remugant
sobre la remor d’estàtues derrocades.
Sobre aquella remor
damunt d’aquell bell cant
sobre aquella remor
d’estàtues plena
de les bestieses que tu i jo havíem arribat a dir,
de les bestieses que tu i jo havíem arribat...
A dir,
i es propagaven a l’horitzó,
a dir,
i educaven l’interlocutor,
a dir,
sempre més il·lustrats que els demés,
a dir,
i pagaven molt bé a final de mes.
Amb el canvi de paradigma van haver-me d’enterrar
en aquest ermot, amb cap nom a la placa.
T’agraeixo les flors blanques i el discurs al funeral,
sé que feia temps que ja no em respectaves.
I fan bonic, les flors
amb negres draps penjant
i darrere uns amics
que recordaven
les bestieses que tu i jo havíem arribat a dir.
Les bestieses que tu i jo havíem arribat a dir.