A on floreix el romer hi ha una fosca font
on camina el meu destí, hi ha un fil de por
la qual és la direcció, ningú em va aprendre’l
el qual és el veritable nom meu, encara no ho sé.
Quan la lluna perd la seva llana i el pardal el seu camí
quan cada àngel està a la cadena i cada gos borda
pren el dol teu a la mà i bufa’l al riu
vesteixis de fulles el teu dol i cobri’l de plomes.
Sobre cada estepa des d’aquí fins al mar hi ha un poc dels meus cabells
sobre cada alzina el dibuix de tots els meus ganivets
l’amor a les cases, l’amor vestit de blanc
jo no l’he conegut mai i mai l’he traït.
El meu pare un falcó, la meva mare un paller, estan al pujol
els seus ulls sense fons segueixen la meva lluna
nit nit nit sola, sola com el meu foc
plega el cap sobre el meu cor i apagui’l a poc a poc.