Cançó de na Ruixa-mantells lyrics

Passant gemegosa, com fa la gavina,

qui volta riberes i torna a voltar,

anava la boja del Camp de Marina

vorera la mar...

Descalça i coberta de roba esquinçada

corria, selvatge, botant pels esculls;

i encara era bella sa testa colrada,

la flor de sons ulls!

Color de mar fonda tenia a les nines,

corona se'n feia de lliris de mar

i, arreu, enfilava cornets i petxines

per fer-se'n collars.

Així tota sola, ran ran de les ones,

ja en temps de bonança, ja en temps de maror,

anava la trista cantant per estones

l'estranya cançó...

«La mar jo avorria, mes ja l'estim ara,

des que hi té l'estatge l'amor que em fugí...

No hi tinc, a la terra, ni pare ni mare

mes ell n'és, aquí!»

«La mar el volia, jamai assaciada

de vides, fortunes, tresors i vaixells;

i d'ell va fer presa dins forta ventada

na Ruixa-mantells».

Un vespre d'oratge finí son desvari:

son cos a una cala sortí l'endemà;

i a platja sorrenca, redós solitari,

qualcú l'enterrà.

No en té ja, sa tomba, la creu d'olivera,

mes lliris de platja bé en té cada Estiu

i, sols ja hi senyala sa petja lleugera

l'aucell fugitiu...