Ai, t’he vist abocada a la finestra
seguir llunyà el vol de la gavina
has mastegat muda un benvingut
i t’he trobada estranya
no cerco més la festa del teu esguard
ni encara menys el rostre que m’és amic
et guaito, et saludo i em redic
que n'és de fatiga tenir-te
els cabells negres i untats com el corb
els llavis estrets al nus de l’orgull
odia’m per no caure aviat
dins l’amor que no vull
així em trobo sol, sol i perdut
com quan els ocells se’n migren
deixant llur niu
com quan els ocells se’n migren
deixant llur niu
però resto content
per allò que s'ha esdevingut
m’enduc penjada al cor una promesa
i qualque besada robada
i vull restar quiet
i somniar dispers
somniar que estem tots dos sols
i dins el mar obert
somniar que estem tots dos sols
i dins el mar obert
traieu-me passions, amics,
el riure del comiat,
però no es pot perdre allò que
mai en el fons s’ha tingut
no es pot perdre res si
res no s’ha mai hagut
les sípies tenen els ossos blancs i l’hipogrif
té el bec obscur i fort és el seu ruflet
distant com el cel a la Patagònia
m’avio abraçant els somnis que he patits
distant com el cel a la Patagònia
m’ajaço als somnis que he patits
com quan els ocells se’n migren
deixant llur niu
deixant llur niu
com quan els ocells se’n migren
deixant llur niu