Separats tiren la canya
prop de la plaça d'Espanya,
hipsters amb barba i ulleres
s'han perdut per les cotxeres,
apareixen quan és fosc
els llauners ambulants
i un camell fa l'agost
a l'estació de Sants.
Exbolingues reciclats
disfressats de runners,
periodistes cremats
que viuen de fer banners,
arribant a Ciutat Vella
cantautors que ja no canten
i a la porta de l'Ovella
quatre guiris no s'aguanten.
Aturats amb tres carreres,
"enxufats" que només cobren,
regalets per les "aceres",
jubilats que maniobren,
policia a un carreró
ara ha perdut el control
amb un grup de percussió
prop de la plaça del Sol.
Perquè tombin els turistes
la rambla l'han tunejat,
ja no queden artistes
els músics han marxat,
quatre "xinos" fent retrats,
Canaletes ja s'allunya
i no queden indignats
a la plaça Catalunya
Quan es fan foscos els dies
i deixem de ser esclaus
les tristors són alegries
i obrim portes sense claus
quan es mor la rutina
en un racó de la ciutat
Barcelona s'il·lumina
quan et tinc al meu costat.
La de la Setmana Tràgica,
la que odia l'extraradi,
la que viu una nit màgica
un dimecres a l'estadi,
la bonica, la insalubre
la de l'ambient de l'Arena,
la que un 12 d'octubre
sent vergonya aliena.
La dels clubs acollidors,
la que adora les gavines
i crema contenidors
i destrossa les cabines,
No hi ha cap respecte
per la música en directe
i no tenim projecte
per donar-li vida.
Quan es fan foscos els dies
i deixem de ser esclaus
les tristors són alegries
i obrim portes sense claus
quan es mor la rutina
en un racó de la ciutat
Barcelona s'il·lumina
quan et tinc al meu costat.
Uns turistes alemanys
al bressol del mestissatge
amb barrets de mexicans
van buscant algun massatge
i al caòtic barri Gòtic
uns nens amb monopatí
van buscant algun narcòtic
per arribar al dematí
Quan es fan foscos els dies
i deixem de ser esclaus
les tristors són alegries
i obrim portes sense claus
quan es mor la rutina
en un racó de la ciutat
Barcelona s'il·lumina
quan et tinc al meu costat.