Hi cap un segle en aquest dimarts a la nit,
fas més mal que el pitjor dolor que s'hagi inventat.
El mirall llença dards de retret,
avui comença allò que ja es va acabar.
L'esperança s'ha llençat per la finestra,
l'insomni s'ha quedat a viure aquí.
L'ahir el deixo tot per demà,
i el demà quan hi sigui, jo ja hauré marxat.
[Cor]
No aconsegueixo respirar,
faig apnea des del dia que no hi ets.
Caic fins el fons del mar,
esgarrapant la bombolla on no hi ets.
Impossible respirar,
l'oxigen se'n va anar d'aquest lloc.
Et regalo aquesta cançó desesperada,
insípida com un dilluns a la tarda.
Col·lapsat caic al fons i en picat,
i no tinc el valor ni de ser covard.
[Cor]
No aconsegueixo respirar,
faig apnea des del dia que no hi ets.
Caic fins el fons del mar,
esgarrapant la bombolla on no hi ets.
Impossible respirar,
l'oxigen se'n va anar d'aquest lloc.
Pressa per rendir-se i claudicar,
descens en espiral profunditat.
Amnèsia de lluitar per respirar,
desig de rendir-se en soledat.
Oxigen picant a la paret,
el pols ensopegant sense radar.
Col·lapsa el cor a la seva mercè,
morir serà millor que respirar.
[Cor]
No aconsegueixo respirar,
faig apnea des del dia que no hi ets.
Caic fins el fons del mar,
esgarrapant la bombolla on no hi ets.
Impossible respirar,
l'oxigen se'n va anar d'aquest lloc.