Escolto les marxes de Sant Joan
i el cor negre que em du tanta emoció.
Al carrer de l'amargor ha callat la veu,
però hi queda, malgrat tot, la meravella
que em fa alçar la veu dels meus avis,
d'allò que era, que sempre serà.
Més que el foc que crema sense que es vegi,
més que la paraula que el món fa oblidar,
més que la gelosia que la terra coneix,
amor perfecte, qui serà que ho haurà entés?
Mireu el triomfant trobador
cantar el seu romanç, el seu esplendor
sol de poca durada, fa llum sense color
que hi manca, malgrat tot, la meravella
que em fa alçar la veu dels meus avis,
d'allò que era, que sempre serà.
Més que el foc que crema sense que es vegi,
més que la paraula que el món fa oblidar,
més que la gelosia que la terra coneix,
amor perfecte, qui serà que ho haurà entés?