L'amor d'abans
deixava marca en la gent,
però era agradable de viure.
Quants pantalons vaig trencar
i genolls em vaig pelar,
amor meu, només per veure't ...
Encara recordo la serenata
sota la pluja d'un sòl de plata
d'un fado que vaig improvisar.
El teu pare gairebé em mata
amb la guitarra de plata
que amb tant d'esforç vaig comprar ...
Vetades les escales,
grimpava pels balcons
i tirava unes pedretes.
Amb el cor a la boca
i unes ganes més boges,
tant et trobava a faltar ...
Eren nits a la serena,
de la paret de la finestra
esperant un senyal teu ...
I més tard, amb el temps,
un sopar a la llum d'una espelma
d'aquest amor que no va morir ...
I si veieu dos vellets
amb baralles i petonets,
ja coneixeu la seva gràcia.
Són gent d'abans,
dels amors que són per sempre,
cada dia que passa ...