El sol ja mor,
i aquesta nit tindrà compassió de nosaltres,
dels nostres jocs confúsos en la hipocresia;
el temps roba els contorns a una fotografia.
I el vent escombra
aquesta nostra irreversible bogeria.
Qui sap si la llavor d’un sentiment tornarà a veure
la llum del dia que una altra vida ens donarà.
Queda't, amic, al meu costat;
queda't i parla’m d’ella, si encara hi és.
L’amor mor dissolt en llàgrimes, però nosaltres
agafem-nos fort i deixem el món als seus vicis.
Tu i jo: el mateix pensament.
Tu i jo: el teu, el meu alè.
Serà com tornar a ser nens i creure-hi encara una mica;
embrutarem els murs amb un altre ‛no’.
I vés, si vols anar endavant,
perquè ets fill dels temps;
però si, furgant en la teva jaqueta, descobreixis que
darrere de la cartera encara hi ha un cor,
amic, busca a mi.
I recordaràs
del xarampió i de les estupideses entre nosaltres.
La primera experiència desastrosa: qui era ella?
Amic, era ahir: tu has desplegat les teves ales ara ja.
I tu, nena, tu també,
que et posaves vermella si la mà anava avall,
torna a pensar que seràs mare, però de qui?
D’ell, que és innocent, que no es digui ‟fill de …”.
Tu i jo: el mateix pensament.
Què fas, si estàs allí sol?
En dos, més blau és el teu vol.
Amic és bo,
amic és tot,
és l’eternitat,
és el que no passa, mentre tot va.
Amic. Amic. Amic.
El més maco, amic, és el que resistirà.
El que resistirà.
El de nosaltres, el de nosaltres que resistirà.