Quan Lisboa fosqueja
com un veler sense veles,
Alfama sencera sembla
una casa sense finestres
a on el poble tremola (de fred).
És a unes golfes,
dins un indret arrabassat al marriment,
que Alfama hi roman tancada
entre quatre parets d'aigua.
Quatre parets de plor,
quatre murs d'angoixa
que, de nit, composen el càntic
que s'estén per la ciutat.
Tancada dins de son desencís
Alfama flaira a entrenyor.
Alfama no flaira pas a fado:
flaira a poble i solitud.
Flaira al silenci afligit
i té gust de tristesa amb pà.
Alfama no flaira pas a fado
però no en té pas una altra, de cançó.