Cada any, lo dos de novembre, hi ès l’usança
Per los difunts anar al campsant.
Cada u te de fer acquesta educacio;
cada u te de tendre acquest pensament.
Cada any, puntualment, en acquest dia,
de acquesta trista recurrència,
tambè jo hi vaig, i amb los flors adob
lo lòcul de marbre de xia Vicenza.
Acquest any me ès capitat un aventura...
despès de haver fet lo trist homatge.
Madona! pensaniri, que por!,
ma despès me fet coratge.
Lo fet ès aixi, estau a escoltar:
s’ acostava la hora de la tancada:
jo, mut mut, estava per ixi
gitant un ull a calque sepultura.
Aqui dormi en pau lo noble marquès
senyor de Rovigo i de Belluno
ardimentos heroi de mil empresas
mort l’onze de maig del trenta-u
lo blasò amb la corona a damunt de tot...
...sota una creu feta de lampadinas; tres maços de roses a ma una lista de lucto:
candelas, candeletas i sis farols.
Propiu atacada a la tomba de aquest senyor
Hi estava un altra tomba patita,
Abandonada, sense ninguna flor;
Per senyal, solament una creuleta.
A damunt de la creu poc se llegiva:
Esposito gennaro-escombrador:
miranara, que pena me feva
aquest molt senze ningun farol!
Aquesta ès la vida! entre de mi jo pensava...
Qui havia tant i qui no te arres!
Aquest pobre madonna se esperava
Que tambè al’altre mòn era pobre?
Mentres fantasticava aquest pensament,
Se ès ja feta quasi mitgianit,
Jo sò restat tancat presoner,
Molt de por davant has farols.
Tot en un moment, cosa veig a lluny?
Dues ombras acostarse de la mia part...
He pensat: aquest fet a me pareix estrany...
Sò despert...dorm, o ès fantasia?
Altre que fantasia; era lo marquès:
Amb lo cilindre, la caramela i lo paltò;
L’altre a darrera de ell un mal vestit;
Tot brut i amb la escombra en ma.
Aquel certament ès xiu Gennaro...
Lo mort pobre... l’escombrador.
En aquest fet no hi veig clar:
Son morts i se retiran en aquesta hora?
Podiven èsser quasi a un pam,
Quan lo marquès se ferma de cop,
Se gira i seriu seriu...calm calm,
Diu a xiu Gennaro:jovenot!
De vòs voliva saber, vil carronya,
Amb qual ardir i qual coratge
Vos seu fet enterrar, per mia vergonya,
A prop de mi que sò un titolat!
La casta ès casta i va, si, respectada,
Ma vòs haveu perdut lo senso i la mesura;
Lo vostro cos anava, si, inhumàt;
Ma sotterrada en mig de la ronya!
Encara oltra suportar no puc
La vostra proximitat pudenta,
Ès necessar, doncs, que buscau un fos
En mig dels vostres iguals, en mig de la vostre gent
Senyor marquès, no ès culpa mia,
jo no vos havia fet aquest tort;
ma muller ès estada ha fer aquesta estupidesa,
jo que pudiva fe se era mort?
Se fossi viu vos fariva content,
Agafassi la caixa amb les quatre ossos
I propiu ara...en aquest moment
Me tirava a dins de un altru fos!.
I cosa espera, brut malcriat,
Que la ira mia aconsegui exèdencia?
Se jo no fossi estat un titolat
Hauria ja dat lo via a la violència!
fes veure...aquesta violència...
la veritat, marquès ma sò estracat
de te escoltar; i si perd la paciència,
no me arrecord que sò mort i son cops!...
Ma qui te creus de èsser... un dèu?
En aqui dins lo vols comprendre, que sem iguals?...
...mort sès tu i mort sò jo;
cada u com ès nat ès tal i qual.
brut porc!...com ta permitis
paragonarse a mi quehe tengut nadals
il·lustros, nobles i perfects,
de fe envìdia a princips reals?.
Tu qual nadal...pasqua i epifania!!!
Tal vols posar al cap...a dins del cervell
Que sès malalt encara de fantasia?...
La mort lo saps cosa ès?...ès un livell.
Un rei, un magistrat, un gran home,
Passant aquest cancel·lo ha fet lo punt
Ha perdut tot, la vida i tambè lo nom:
Tu no te ses fet encara aquest conte?
Per aixo escoltame...non facis aixi,
Suportame acostat que te importa?
Aquestas pallatxadas las fan sol los vius:
Nosaltres sem serius...apartenem a la mort!