La frisor del cor
És ja una novetat
Que, dins un diari, està
Canviant opinions.
I el mal d'avui
És a pocs quilòmetres, cap al Sud
Del meu retorn,
Del meu «bon dia».
Però és un vol qui veleja
Dins el pitjor motel
D'aquesta carretera,
D'aquesta vida plena de balls.
És un vol qui veleja
Per deixar-nos clavats aqui;
Crucificats al mur...
Mes, com ho recordem, ara?
No sóc pas una senyora!
Una amb sols estels a la vida...
No sóc pas una senyora,
Sino una per qui la guerra no s'acaba mai!
Oh no, oh no...
Jo, qui sóc una fulla d'argent
nascuda d'un arbre caigut aquí
i que voldria empaitar el vent,
però no ho aconsegueixo pas...
Oh, però quina tasca més inclement,
caure més o menys un metre més enllà
de ma malastrugança,
de la meva por!
És un vol qui veleja
per que siguem recordats aquí;
per no saber pas volar...
Mes, com ho recordem, ara?
No sóc pas una senyora!
Una amb sols estels a la vida...
No sóc pas una senyora,
sino una per qui la guerra no s'acaba mai!
No sóc pas una senyora,
una amb pocs averanys a la vida...
Oh no, oh no...
No sóc pas una senyora!