Les tombes flamejants

Fou una pàtria... Va morir tant bella,

Que mai ningú no la gosà enterrar:

Damunt de cada tomba, un raig d'estrella;

Sota de cada estrella, un català.

Tant a la vora del mar, dormia

Aquella son tant dolça de la mort,

Que les sirenes dia i nit oïa

Com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada

I del fons de la tomba més glaçada

Fremí una veu novella el cant dels cants:

«Foc nou, baixa del cel i torna a prendre!

Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,

Oh Pàtria de les tombes flamejants!»