Tot l'amor que ens havia unit,
com si fos de cera
es trencava i es desfeia
Ai funesta primavera!
Com hagués desitjat, com haguessím desitjat
morir aquell dia!
I m'havien condemnat a tant,
a viure amb mi el meu plor,
a viure, a viure i sense tu,
vivint sense, ni així, oblidar-me d'aquell
encant,
que aquell dia vaig perdre.
Pa dur de soledat
és solament el que ens donen,
el que ens donem per menjar.
Què importa que el cor,
digui que sí o que no,
si continua vivint?
Tot l'amor que ens havia unit,
que s'havia trencat i desfet,
en por es convertia.
Que ningú parli de primavera!
Com hagués desitjat, com haguessím desitjat
morir aquell dia!